Calen límits

Llegeixo a algunes de les entrades i en comparteixo una part de les aseveracions, sobre la importància de la intercativitat en els mitjans a internet, de la proliferació de blogs personals i personalitzats on és molt fàcil el contacte entre el suposat emissor i qui abans a priori era el receptor. Ara hi ha intercanvi de papers, de fet existeix la teoria que un dels avantatges que l’actual president dels Estats Units, Barack Obama, va tenir sobre el seu rival a a les darreres eleccions fou que va saber utilitzar molt bé la xarxa. Proliferen les xarxes socials, la majoria dels joves té facebook, o twitter, o es connecta en xarxa amb els seus companys. Alhora, com la periodista Eva Dominguez explica a “El ataque de los videoblogs”, qualsevol qui vulgui pot emetre un vídeo domèstic (o no tant privat) per internet. Hi ha polítics que tenen el seu blog, periodistes, etc. I qualsevol ciutadà hi pot estar amb contacte amb ell si vol.
Amb tot, cal que ens parem a pensar una mica en què s’està convertint aquesta bola de la interactivitat. La normativa sobre privacitat, si existeix a la xarxa, és molt difícil de controlar, i de fet realment no sabem quines dades nostres tenen les companyies a qui confiem la nostra privacitat. On estan els límits, a la xarxa, a les xarxes socials?
En el cas simple i aparentment innocent de, per exemple, un vídeo d’una escola que un dels pares ha gravat durant una de les festes i decideix penjar-lo al seu facebook. Té dret a fer-ho quan en el vídeo surten d’altres nens als pares dels quals ell no ha demanat permís per a penjar-ho a la xarxa?
Sí, la comunicació per la xarxa s’ha expandit a ritme exponencial; sí, ens podem informar gairebé al minut del que passa; podem parlar gairebé directament amb un polític a través del seu blog… Ara bé, no calen alguns límits a la privacitat? O a l’insult?